Un dia qualsevol a l’escola Fortià Solà, darrera d’un castanyer d’Índia, hi vaig veure un ésser prim, tan prim com una agulla i carregat d’esgarrinxades per tot arreu. Ho vaig explicar a tothom,però ningú no s’ho creia.
De cop va desaparèixer i es va col·locar darrera de la meva alzina preferida´la del mig. Era molt àgil i s’havia escapat per la paret que envoltava tot el pati.
Al cap de 10 minuts va tornar,aquesta vegada s’amagava darrera el bedoll. De sobte en vaig veure un altre, aquest cop estava a l’àlber i dos més al desmai, tots morts de por i espantats. No en volia parlar amb ningú, perquè sabia que no em creurien, per tant vaig començar a investigar.
Vaig començar mirant per tots els arbres on els havia vist, però ni rastre, excepte al bedoll, on vaig trobar una fulla de plataner, molt gran, bonica i de color d’or brillant. Vaig seguir investigant, aquell dia passaven coses molt estranyes: a en Joan li havia desaparegut un llibre i a mi la llibreta del racó de l’escriptor. També vaig veure que les branques parlaven entre elles, i vaig saber que les branques eren aquells éssers tant estranys.
Eren les branques de les moreres, aquelles branques que els nens havien sacsejat i trencat. Volien ser d’un altre arbre per no morir trencades.
Un dia vaig agafar la branca que s’amagava i em va dir que tenien por que les tallessin totes, doncs feien l’escola nova. Ara ho entenia tot… Havien robat el llibre i la meva llibreta per intentar construir més arbres. De seguida que ho vaig saber, vaig avisar a la Sabina, la mestre de naturals, però no em va creure.
Ho vaig dir a totes les mestres, però cap no s’ho va creure. Sols en quedava una la Coni, la mestre de llengua i socials. Ella em va dir que també ho veia, i que era una il·lusió, perquè érem nosaltres que teníem por que les tallessin, ja que els arbres no saben la fi que els espera.
Durant tota la nit em vaig imagina com seria sense arbres i sense cap planta, que van costar tant de créixer. No vull que desapareguin els arbres de l’escola més bona del món… Era per això que veia les branques amagades darrera dels arbres que parlaven.
Si existissin aquelles branques m’agradaria que es quedessin al pati nou, de l’escola nova, i hi tornessin a créixer. No els oblidaré mai. I si em pregunteu què en vaig fer de la fulla… Me la vaig endur a casa meva.
Guanyador dels Jocs Florals del Dr. Fortià Solà 2007 de 5è
De cop va desaparèixer i es va col·locar darrera de la meva alzina preferida´la del mig. Era molt àgil i s’havia escapat per la paret que envoltava tot el pati.
Al cap de 10 minuts va tornar,aquesta vegada s’amagava darrera el bedoll. De sobte en vaig veure un altre, aquest cop estava a l’àlber i dos més al desmai, tots morts de por i espantats. No en volia parlar amb ningú, perquè sabia que no em creurien, per tant vaig començar a investigar.
Vaig començar mirant per tots els arbres on els havia vist, però ni rastre, excepte al bedoll, on vaig trobar una fulla de plataner, molt gran, bonica i de color d’or brillant. Vaig seguir investigant, aquell dia passaven coses molt estranyes: a en Joan li havia desaparegut un llibre i a mi la llibreta del racó de l’escriptor. També vaig veure que les branques parlaven entre elles, i vaig saber que les branques eren aquells éssers tant estranys.
Eren les branques de les moreres, aquelles branques que els nens havien sacsejat i trencat. Volien ser d’un altre arbre per no morir trencades.
Un dia vaig agafar la branca que s’amagava i em va dir que tenien por que les tallessin totes, doncs feien l’escola nova. Ara ho entenia tot… Havien robat el llibre i la meva llibreta per intentar construir més arbres. De seguida que ho vaig saber, vaig avisar a la Sabina, la mestre de naturals, però no em va creure.
Ho vaig dir a totes les mestres, però cap no s’ho va creure. Sols en quedava una la Coni, la mestre de llengua i socials. Ella em va dir que també ho veia, i que era una il·lusió, perquè érem nosaltres que teníem por que les tallessin, ja que els arbres no saben la fi que els espera.
Durant tota la nit em vaig imagina com seria sense arbres i sense cap planta, que van costar tant de créixer. No vull que desapareguin els arbres de l’escola més bona del món… Era per això que veia les branques amagades darrera dels arbres que parlaven.
Si existissin aquelles branques m’agradaria que es quedessin al pati nou, de l’escola nova, i hi tornessin a créixer. No els oblidaré mai. I si em pregunteu què en vaig fer de la fulla… Me la vaig endur a casa meva.
Guanyador dels Jocs Florals del Dr. Fortià Solà 2007 de 5è
0 comentaris:
Publica un comentari